Carles Gimeno, el pastor espavilat
“D’avui no passa que en parlem!”. És temps d’exàmens i costa trobar un forat a l’agenda de Carles Gimeno, altrament conegut com a Xals, un jove sitgetà de 22 anys que estudia a la universitat amb un bon expedient i que viu la Festa Major amb intensitat des que era un marrec.
Per a les noves generacions, el paper de Santa Tecla ha estat i és decisiu: “El sentiment de Festa Major es comença a ‘mamar’ per Sant Tecla”, afirma Gimeno. De fet, els seus primers records festius se situen a la Festa Major “petita”, quan va sortir de timbaler o amb el drac, a l’edat de 5 o 6 anys. A més, els seus pares, l’escriptor Xavier Gimeno i la metgesa Núria Camps, sempre el van portar a veure l’Entrada de grallers al Cap de la Vila i altres actes relacionats amb la cultura popular, tant a Sitges com a Vilafranca, com és el cas de les diades castelleres.
Per tot això, aquest rosset de pell bruna amb cara d’entremaliat i posat “gamberro”, tan aviat com va poder va implicar-se en la Festa Major de la mà de l’Agrupació de Balls Populars de Sitges. Amb 15 anys surt per primera vegada amb el ball de pastorets: “De petit sempre ho havia vist i m’agradava, era una oportunitat de viure la Festa “gran” per primera vegada des de dintre. Ens hi vam apuntar molts amics, faltava gent. Els Mir ja hi sortien, que eren cinc anys més grans que nosaltres. Gràcies a aquest important grup de gent, vam ressuscitar el ball”, recorda. Gimeno s’ho passa molt bé, sobretot els primers anys. El ball no només surt per Festa Major, també es fan sortides fora: a Manresa, Capellades, Terol… Aprendre a ballar és difícil: “El majoral que era el Puça i portava molts anys, en va ensenyar junt amb els altres veterans. Assajàvem a la palmera, un mes abans, un o dos cops per setmana”. Aquí començava la diversió, ja que els “assaigs són una manera d’iniciar i allargar la festa, els preparatius són igualment, molt importants”. I és que com explica Gimeno, “després tot passa tan ràpid, que no te n’adones”. Per tant, quan cal allargar la festa també s’allarga: “Quan acaba tot, la gent dels balls gaudeix tranquil·lament del ball la mateixa nit de Sant Bartomeu, la fa petar i comenta cadascuna de les anècdotes de la festa, això sí, amb els dits plens de llagues”, apunta.
Però ara Gimeno ja ha passat la barrera dels 20 i té una perspectiva més oberta de la Festa, sap què és viure-la des de dintre i viure-la des de fora. És conscient del sacrifici que comporta sortir amb una colla i també de com enyora sortir quan veu els balls que passen, només com a espectador.
Un altre moment molt especial per a aquest jove sitgetà, sortint com a pastoret, és el dels versos, portar la bassetja i recitar el seu vers a l’Hort de Can Falç, a l’Hospital i les Magnòlies. Ell sempre va dir el mateix vers i va fer el mateix personatge, el del cinquè pastor, tot un retrat del pastor més espavilat:
Per a les noves generacions, el paper de Santa Tecla ha estat i és decisiu: “El sentiment de Festa Major es comença a ‘mamar’ per Sant Tecla”, afirma Gimeno. De fet, els seus primers records festius se situen a la Festa Major “petita”, quan va sortir de timbaler o amb el drac, a l’edat de 5 o 6 anys. A més, els seus pares, l’escriptor Xavier Gimeno i la metgesa Núria Camps, sempre el van portar a veure l’Entrada de grallers al Cap de la Vila i altres actes relacionats amb la cultura popular, tant a Sitges com a Vilafranca, com és el cas de les diades castelleres.
Per tot això, aquest rosset de pell bruna amb cara d’entremaliat i posat “gamberro”, tan aviat com va poder va implicar-se en la Festa Major de la mà de l’Agrupació de Balls Populars de Sitges. Amb 15 anys surt per primera vegada amb el ball de pastorets: “De petit sempre ho havia vist i m’agradava, era una oportunitat de viure la Festa “gran” per primera vegada des de dintre. Ens hi vam apuntar molts amics, faltava gent. Els Mir ja hi sortien, que eren cinc anys més grans que nosaltres. Gràcies a aquest important grup de gent, vam ressuscitar el ball”, recorda. Gimeno s’ho passa molt bé, sobretot els primers anys. El ball no només surt per Festa Major, també es fan sortides fora: a Manresa, Capellades, Terol… Aprendre a ballar és difícil: “El majoral que era el Puça i portava molts anys, en va ensenyar junt amb els altres veterans. Assajàvem a la palmera, un mes abans, un o dos cops per setmana”. Aquí començava la diversió, ja que els “assaigs són una manera d’iniciar i allargar la festa, els preparatius són igualment, molt importants”. I és que com explica Gimeno, “després tot passa tan ràpid, que no te n’adones”. Per tant, quan cal allargar la festa també s’allarga: “Quan acaba tot, la gent dels balls gaudeix tranquil·lament del ball la mateixa nit de Sant Bartomeu, la fa petar i comenta cadascuna de les anècdotes de la festa, això sí, amb els dits plens de llagues”, apunta.
Però ara Gimeno ja ha passat la barrera dels 20 i té una perspectiva més oberta de la Festa, sap què és viure-la des de dintre i viure-la des de fora. És conscient del sacrifici que comporta sortir amb una colla i també de com enyora sortir quan veu els balls que passen, només com a espectador.
Un altre moment molt especial per a aquest jove sitgetà, sortint com a pastoret, és el dels versos, portar la bassetja i recitar el seu vers a l’Hort de Can Falç, a l’Hospital i les Magnòlies. Ell sempre va dir el mateix vers i va fer el mateix personatge, el del cinquè pastor, tot un retrat del pastor més espavilat:
“Jo sóc el cinquè pastor
he deixat el meu ramat
l’he deixat encarregat
perquè pugi dret i millor.
Celebrem la funció
perquè Déu ens l’ha donat
i encara que em surti car
a l’hostal me n’aniré.
El ventre de pena em treuré
i de carn me’n faré un fart.”
he deixat el meu ramat
l’he deixat encarregat
perquè pugi dret i millor.
Celebrem la funció
perquè Déu ens l’ha donat
i encara que em surti car
a l’hostal me n’aniré.
El ventre de pena em treuré
i de carn me’n faré un fart.”
El ritme de la Festa Major és frenètic, però encara més per a Gimeno, que a més d’haver sortit com a pastoret, és casteller, membre, per tant, de la Colla Jove de Castellers de Sitges, tot i que pot combinar fàcilment les dues activitats. Gimeno comença a fer castells amb la camisa color vi als 14 anys, també animat per alguns amics com Joan Marc Matas o els germans Mir, i influenciat pel fet que, amb el seu pare, sempre havia anat a veure les diades al Cap de la Vila i també per Sant Fèlix a Vilafranca. D’aquesta manera, Gimeno entra a la colla, fent sobretot de lateral i fent algun pilar. Però recorda, molt especialment, com va participar en la factura del primer 4de8 de la Jove “fent d’agulla, la del Tito. Aquell 24 de setembre de 2006; va ser un moment màgic per a la colla i per a tot el poble. Espero que aquest any el poguem repetir”.
Carles Gimeno, Xals, és un exemple del futur de la Festa Major i la seva passió demostra la bona salut de les tradicions: “Els sitgetans vivim les nostres tradicions i creixem amb elles de forma natural, hi ha una responsabilitat per part de tots per tenir cura d’aquest patrimoni i que passi de pares a fills. Vaig estudiar a l’Escola Pia i teníem una assignatura sobre Sitges on ens ensenyaven quines eren les nostres tradicions, els balls, les bèsties… Tot això t’ajuda a estimar Sitges”, declara.
De tota manera, les noves generacions saben que tot té una evolució i assumeixen la seva responsabilitat de viure la Festa Major i conservar-la, adaptant-la als nous temps. La tradició és “celebrar quelcom que ja celebraven els nostres besavis, amb el mateix respecte però des d’un vessant més lúdic, sortim a passar-ho bé”. De moment, Gimeno intentarà arribar a temps per gaudir aquest Sant Bartomeu 2009 (és fora, per raons de feina, bona part de l’estiu) i de cara a un futur, somia poder portar el Jordi i la Rosa, els gegants de la vila.
Malgrat els anys, hi ha coses que no canvien. Els avis de sitgetans i sitgetanes molt probablement també s’estimaven i vivien dos dels moments més emotius de la festa per a Gimeno, amb la mateixa intensitat: l’Entrada de grallers i l’Entrada de Sant Bartomeu. Només amb el record, els ulls del Xals, com li diuen els amics, deixen veure una espurna especial: “Quan els pastorets arriben a l’Ajuntament tothom està molt entregat, és emocionant. Se’t posa la pell de gallina, és l’últim ball de Festa Major i és molt emotiu quan entra el sant: els pastorets fem la nostra volta, sents les campanes, les gralles, els sacs de gemecs, l’olor de pólvora. Algun cop m’han caigut les llàgrimes”, reconeix amb un somriure.
Carles Gimeno, Xals, és un exemple del futur de la Festa Major i la seva passió demostra la bona salut de les tradicions: “Els sitgetans vivim les nostres tradicions i creixem amb elles de forma natural, hi ha una responsabilitat per part de tots per tenir cura d’aquest patrimoni i que passi de pares a fills. Vaig estudiar a l’Escola Pia i teníem una assignatura sobre Sitges on ens ensenyaven quines eren les nostres tradicions, els balls, les bèsties… Tot això t’ajuda a estimar Sitges”, declara.
De tota manera, les noves generacions saben que tot té una evolució i assumeixen la seva responsabilitat de viure la Festa Major i conservar-la, adaptant-la als nous temps. La tradició és “celebrar quelcom que ja celebraven els nostres besavis, amb el mateix respecte però des d’un vessant més lúdic, sortim a passar-ho bé”. De moment, Gimeno intentarà arribar a temps per gaudir aquest Sant Bartomeu 2009 (és fora, per raons de feina, bona part de l’estiu) i de cara a un futur, somia poder portar el Jordi i la Rosa, els gegants de la vila.
Malgrat els anys, hi ha coses que no canvien. Els avis de sitgetans i sitgetanes molt probablement també s’estimaven i vivien dos dels moments més emotius de la festa per a Gimeno, amb la mateixa intensitat: l’Entrada de grallers i l’Entrada de Sant Bartomeu. Només amb el record, els ulls del Xals, com li diuen els amics, deixen veure una espurna especial: “Quan els pastorets arriben a l’Ajuntament tothom està molt entregat, és emocionant. Se’t posa la pell de gallina, és l’últim ball de Festa Major i és molt emotiu quan entra el sant: els pastorets fem la nostra volta, sents les campanes, les gralles, els sacs de gemecs, l’olor de pólvora. Algun cop m’han caigut les llàgrimes”, reconeix amb un somriure.
Lídia Gázquez
