Segueix-nos al nostre Twitter

Twitter de Festa Major...

1999. El recanvi generacional del públic

Laura Arbonès, el somriure de la festa

Ja arriba el 23 d’agost de 1999. Unes setmanes abans, la colla de timbalers de la Colla Vella de Diables s’ha reunit a la zona de l’Aquàtic per assajar les peces de cada any. La majoria dels integrants de la colla ja han passat pel Ferran Joguines per comprar les baquetes i les tapes dels timbals i per una farmàcia per fer provisió de “tones” d’esparadrap. La Laura Arbonès, com cada 23 d’agost, s’aixeca tard. “Jo no em desperto abans de les 10 del matí, tot i que sigui Festa Major. M’agrada dormir”. Sóna el despertador amb una de les cançons més escoltades de l’any, 19 días y 500 noches, de Joaquín Sabina, i la Laura enfila cap al típic esmorzar amb la seva colla de timbalers.
A força de no trencar la rutina de cada any, ja no cal trucar als amics per seguir la ruta de Festa Major. És una època on tothom encara se’n recorda dels telèfons dels amics, ja que el mòbil (que l’any anterior havia canviat el 9 pel 6 com a primer número) no té gaire presència a les nostres vides. Després d’esmorzar, la Laura, vestida amb la samarreta de la colla d’amics, es dirigeix cap a la Granja del carrer Major, on recorda, amb emoció, la trobada amb els seus companys de festa, “especialment amb els de Vilafranca, que viuen la Festa com un sitgetà més”. El següent pas d’aquest tour de force pre-Festa Major és el recentment inaugurat Janio’s Bar, que “a l’Entrada de grallers és com una sauna i està a petar”.
Durant aquells anys es comença a produir un canvi en la manera d’entendre l’Entrada de grallers i de viure la festa. És l’època on els barrets de palla, les samarretes personalitzades i les rutes per alguns locals de restauració de Sitges atreuen a la gent jove a viure la Festa Major més intensament. És el moment on el públic passa a ser una part més activa de la Festa i es produeix un relleu generacional en els que viuen la Festa Major des de fora dels balls.
Tot rememorant la quantitat d’establiments que han desaparegut del Sitges de només fa deu anys (el Xatet, la Roviralta, la Vinya…) la nostra protagonista recorda avui moments i sortides especials per a ella. Hi ha un moment, però, que s’atura en el record de la gent que ja no hi és i l’emoció li entretalla el seu discurs, habitualment alegre i divertit. És el moment on té un record especial per als seus dos oncles que van morir molt joves, en Josep Maria Paretas i en Manolo Ojeda. Aquest darrer va ser el culpable que la Laura s’apuntés a la colla de timbals el 1993, amb 18 anys, i que conegués més intensament als qui han estat, per sobre de timbalers, amics: en Xavi Gutiérrez, Cuchi, en Sasha Maldonado, la Blanca García i molts d’altres.
Tot i reconèixer que “he estat més famosa a la colla per xerrar que no pas per tocar fort”, la Laura té molt clar que s’ha de participar a la Festa Major. Ara ja fa uns anys que és una de les “cubanites”, però assegura que a la Festa, s’hi ha de ser. “No entenc la gent que es creu que els balls són seus. Jo he estat timbalera 13 anys, ara sóc “cubanita”, però els balls estan per sobre nostre. Els balls són de Sitges i quan nosaltres no hi siguem, continuaran com sempre”.
La Laura es considera una “privilegiada” dins la colla, ja que sempre l’han “mimat”. Recorda amb especial emoció l’any que es va retirar de timbalera i els diables li van dedicar un versot només per a ella, “que el tinc emmarcat a casa” en un lloc preferencial. Un altre moment característic en la celebració festamajorenca de la Laura és la sípia amb patates de casa la tia Rosa. Després de l’esmorzar de la matinal amb la colla de timbalers, i d’aguantar “tot i estar feta caldo” la Sortida d’Ofici, “tota la família es reunia a casa de la tia per fer el dinar del 24. La sípia amb patates és un clàssic ineludible que mai ens perdíem ni jo ni el meu germà, que és timbaler de les gralles”. Tot i aquesta tradició, els dos germans tenien permís familiar per perdre’s les postres i anar a fer una becaina fins l’hora de tornar a engegar per a la Processó de Sant Bartomeu. La Festa esgota, i encara en queda més…
Els timbalers de la Vella, com la majoria de les colles, tenen el seu lloc en el maremàgnum de balls a l’hora de vestir-se per a realitzar la sortida. “Nosaltres ens enfaixàvem al costat de l’estatua del doctor Robert”. Acabada la sortida, queda un dels moments preferits per a molts integrants i espectadors de la Festa Major, i també de la Laura: l’entrada del Sant. Han estat dos dies intensos, cansats, divertits, emocionants… però encara falta la traca final. “El ball del 24 és inigualable”. Després d’anar a casa i fer una dutxa ràpida, toca anar als Vikingos, “l’únic lloc on et donaven de sopar a aquelles hores i on podies retrobar-te, any rera any, amb taules formades pels geganters moros, les cubanites, els timbalers…” i després enfilar cap al ball. Un acte que, segons la Laura, “és el ball dels qui sortíem a la Festa i on la feies petar i comentaves els ets i uts d’aquell any”.
Tot i això, la Laura no pot reprimir la seva vessant més reivindicativa i recorda com a vergonyòs “l’any que vam haver d’aturar el ball perquè algú es va queixar del soroll que es feia amb la celebració”. “Per l’amor de Déu, és Festa Major!!!”



Edu Ripoll i Soler