La Raquel Martin recorda els dies previs a la Festa Major de 1989 amb el vigor propi que presta l’adolescència i amb l’estimació i els nervis d’una sitgetana amb una forta vinculació familiar a la Festa: “cosir els pantalons de sac, pintar les masses, fer els versos...”. El seu pare i el seu oncle van ser fundadors de la Colla Jove de Diables i, tot i que havien començat alternant-se en el personatge de Llucifer, ja feia anys que l’oncle, en Ramon, s’havia apoderat del paper: “era un entusiasta del foc, de petit ja demanava als Reis una capa amb bèsties a l’esquena. Quan li van portar, cosida i pintada pels seus tiets, va ser el regal de la seva vida. Des de sempre havia volgut ser Llucifer”.
La Raquel surt de casa aquell 23 d’agost com cada any. “Amb les amigues del carrer Major ens recorríem tota la Festa: Entrada de grallers, Ajuntament, Cap de la Vila, Hospital...”. A l’Hospital és, justament, l’última vegada que el veu. Després ja va venir tot: “La seva mort va ser molt dramàtica, no ens imaginàvem que pogués passar una cosa així. Sopaven sempre tota la colla i es va trobar malament, va anar a casa i es va desplomar, va ser fulminant”. Ella té 13 anys i ell 38. “Jo estava veient el Castell de foc amb la meva mare i pel carrer ens van dir que havia passat alguna cosa amb en Ramon. Em van fer anar a dormir però jo no podia, veia coses rares i sentia les converses. Tinc la imatge de veure tots els dimonis a les escales quan vaig arribar a casa la meva àvia. Com va ser la primera reacció de la gent no t’ho puc dir, una situació així provoca moltes llacunes mentals, i en un dia tan assenyalat va ser molt frapant, de seguida se’n va assabentar tothom”.
Hi ha persones que captiven amb la manera com es comuniquen, n’hi ha que destaquen per com actuen, que brillen en la improvisació o que, simplement, tenen el do d’atraure l’atenció. En Ramon Martin semblava ser una mescla de tot plegat, una barreja que es transforma en icona quan el referim a Llucifer. La seva idealitzada imatge amb el rostre impertorbable, la rialla glaçada, la barba d’uns quants dies, la característica salutació amb el barret o el recordat tarannà dels seus versos l’acosten, per a molts, a la qualificació de mite. Bondadós, simpàtic, generós, carismàtic, ardent, líder, admirat, agut, sagaç...
Són molts els adjectius amb què el descriuen els que el van conèixer i tots coincideixen en un: esbojarrat. “Eixelebrat, apassionat, noctàmbul total, amb una vida completament desordenada, l’ovella negra de la família”, afegeix la Raquel amb una rialla de record, segurament tallada amb el mateix patró.
Molts amics el defineixen com a creatiu. Només així s’entén que, a més de Llucifer, fos Carnestoltes, col·laborador de La Cubana o tingués el seu propi programa de ràdio, i que es dediqués professionalment a crear el que més li agradava, “la música era la seva altra gran obsessió”. Un personatge realment especial capaç d’idear, al bar musical on treballava, un pessebre vivent, una polèmica representació pseudocristiana per Setmana Santa o una decoració pel Festival de Cinema basada en restes animals.
En Ramon tenia un estil descarat quan s’enfundava dins la capa de Llucifer: “recordo veure’l entrar encès a la Granja, a l’hotel Romàntic o a l’Ajuntament”, però el moment de la Festa on més es lluïa eren els versos. Una persona aguda i desvergonyida que descobria en pocs segons a alcaldes, traficants o especuladors. “Deia les coses tal com ragen, les seves respostes feien tremolar més d’un i sovint improvisava, tenia una cosa pensada i la canviava a l’últim instant”. En Ramon estava per sobre les formalitats i aprofitava l’ocasió, ell creia que el poble de Sitges li havia atorgat aquell paper: “Era el moment que podia dir el que volgués i, com que era una persona crítica amb el que passava al poble, tenir l’oportunitat de poder dir el que pensava i que l’escoltessin era fantàstic per a ell”. Ben coneguda era la frase que pronunciaven els habituals de les seves burles després de sentir-lo: “Me la tens jurada, però tens gràcia punyeteru”. I les primeres conseqüències se les trobava només arribar a casa: “en el tema familiar sempre hi havia esbroncades, amb les seves respostes atacava gent amiga o coneguda de la família”. Aleshores, el gruix de la colla era més jove, el que transmetia molta força a l’espectador i donava més valentia a l’hora de llegir els versos, “la gent s’aferra a la massa i s’ha de deixar pas perquè qui ho fa bé són els joves, tan per encendre com per respondre. Amb l’edat ja no t’atreveixes a dir segons quines coses”.
Malgrat que la representació folklòrica no ha sofert gaires canvis des d’aquells anys (l’aparició i duplicació d’entremesos va arribar a finals dels 70, amb el creixent interès dels sitgetans i l’aparició de l’ABPS), la Raquel es mostra força contrària al canvi de tarannà que detecta en les processons: “D’acord que és quelcom seriós i fins i tot majestuós però s’ha perdut l’espontaneïtat. Ara cal tenir-ho tot controlat i estipulat, fer una processó de lluïment sense interacció, sense marge a la sorpresa no té cap sentit. Ara costa de veure allò tan bonic del drac de recular i ficar la cua als carrerons on s’amaga la gent”. Intenta explicar la festa d’aleshores, però manté l’esperit crític d’en Ramon i acaba objectant l’actual “recordo d’aquells anys menys gent, menys participació i menys integració en els actes, per això no estic d’acord amb les crítiques que rep l’entrada de grallers, hi ha qui diu que cal estar en silenci i els joves aplaudeixen, criden, vibren… tot canvia, són les noves generacions les que donaran continuïtat a aquesta festa”. I desaprova la manera de regir-la: “la festa és, es fa i es gaudeix pel poble. Els qui fan els balls, els qui s’ho miren, els qui formen part d’associacions i els qui no. Això els que estan al capdavant ho haurien d’entendre. Per això, iniciatives com el Protocol no tenen cap sentit, la Festa Major és sentiment i això no es pot regular, sinó no tindríem la Festa de la que tots presumim”. Estic convençut que en Ramon predicaria les mateixes paraules.
“Molt amic dels seus amics”, diuen d’en Ramon. I és que hi ha gent que quan li parles de la Festa Major de 1989 sap quina és la pròxima pregunta abans de dir cap nom. “És un clàssic parlar d’en Ramon aquests dies, per a la colla va ser un cop molt dur”. Poc després de la seva mort algú va deixar escrit que haurien de passar dècades abans de que els sitgetans deixessin de veure la seva figura de Llucifer. Només n’han passat dues però és clar que no s’equivocava. “Encara ara, cada 23 d’agost, li dediquen una encesa quan passen per davant de casa seva. És un moment emotiu”.