Segueix-nos al nostre Twitter

Twitter de Festa Major...

1979. La Festa Major de la democràcia


Ricard Baqués i Alari, fermesa a peu de pinya

Són èpoques de canvi. Durant els 70, el castell de focs ha esdevingut “monumental i artístic”, neix la rèplica dels gegants de la Vila, i la colla dels Falcons. També s’inicien les festes del carrer d’en Bosch i comença una accentuada duplicitat de balls. Aquell 1979 s’obre amb la rebuda d’en Fal·luc i la La-hia, els nous gegants moros, a bord del Mauritània Express. La festa compta amb Comissió Oficial, d’Honor, Organitzadora i Assessora. Salvador Mirabent Paretas, responsable de la tercera, saluda el poble dient “la vida ens ofereix moments amargs i altres de satisfacció. El sol d’aquests últims apaga l’ombra dels primers”.
En Ricard Baqués s’aixeca el 23 d’agost de 1979 conscient que és la vigília, i tot i que de més jove hi havia treballat, avui és un dia festiu. Però no del tot. Volen tirar bons castells, i per això ha d’anar a Canyelles a buscar un integrant bàsic de la colla que havia de treballar al matí. Es perd, per tant, l’Entrada de grallers: els castells donen molta feina!
Acabat el viatge, toca pujar al campanar. Campaner de tradició, ja ascendia a la torre principal de la parròquia quan era escolà, i no ho ha deixat de fer. Anunciada la festa amb el repic, baixa amb dues gambades les estretes escales, ja abillat de casteller, per dirigir la colla a la que retorna després de tres anys d’absència en què ha vestit la camisa verda de Vilafranca. A la capital del Penedès havia anat el 1969, per aprendre l’art dels castells, i només dos anys més tard fundava una colla a Sitges, identificada per una camisa tant blava com la roba de mecànic que va buscar, i inicialment pagar. No els falten mans: la gent se sent necessària, i la colla creix d’aquesta necessitat oferint, a més, la possibilitat de participar a la festa a qui fins aleshores restava exclòs.
Els de la camisa blava l’esperen davant l’Ajuntament, en una plaça molt menys atapeïda que ara, però igual de calorosa i excitada. La festa comença, els balls surten, i els castellers munten el primer pilar de 4, amb el seu cap de colla, Ricard Baqués, a sota…
El recorregut els porta a fer castells a l’Ajuntament, al Cap de la Vila, a l’Hospital, i a ca l’avi Malivern, al carrer Joan Tarrida. No van a ca l’alcalde perquè Jordi Serra i Villalbí, que feia un parell de mesos havia estrenat la vara de comandament com a primer batlle de la restaurada democràcia sitgetana, acompanya la colla, vestit del blau reglamentari. A la sortida s’hi poden comptar entre 120 i 130 castellers, alcalde inclòs, que sota les ordres d’en Ricard, completen un reguitzell de castells de 6, molts d’ells nets. I és que el 1979, després d’uns anys fluixos, Sitges torna a comptar amb una bona colla, que arribaria a completar durant la temporada sis 3de7 per sota. Els assaigs, sempre importants, han anat amb els anys canviant d’ubicació: el Rialto, Can Termes, el Patronat…
Acabada l’arrencada, no queda temps per dinar. En Ricard s’encamina cap a la plaça de l’Ajuntament, per acompanyar la processó de la Bandera i el pendonista d’enguany, Josep Matas Puig. Al final del recorregut, s’arriba a provar una torre de 7, i sempre sota el so de les gralles de Guillem Alemany, Joan Muntaner, Joan Vidal i el timbal d’Emili Gener, s’han assolit dos 3de7 per sota. I és que per Festa Major venia tothom. La filosofia d’en Ricard és que els castells s’han de tirar quan els tens, i és amb tothom quan pots tirar els millors castells. A més, si no hi ha prou pinya, la gent de la resta de balls s’hi posa. Els castells pugen sota la seva tutela, amb crits ferms però secs, que la colla entén a la primera. L’autoritat la té guanyada, davant uns castellers valents, acostumats a caure i aixecar-se. Darrera els grans, la canalla, que en Ricard mima fins el punt que a alguns se’ls emporta a sopar a casa i a dormir. A la nit, breu sortida per veure els focs, enguany remullats, i a reposar.
Els castellers acompanyen tots els actes, fins i tot la Matinal, quan es deixa la nombrosa canalla a casa i es fan pilars. Arribat el cercavila a l’Ajuntament, en Ricard no va gaire lluny. A les 11 toca Ofici, i llegeix alguna de les lectures. A la Sortida, les autoritats corren darrera un personatge, avui història, que ha decidit conèixer la nostra festa. El president de la Generalitat, Josep Tarradellas, arriba a mitja celebració i és convidat al balcó per presenciar les essències del folklore sitgetà. Els castellers s’uneixen a l’esperit optimista quan l’enxaneta d’un pilar de 4 desplega la senyera. Abans, la colla aconsegueix carregar la sempre esvelta torre de 7, una majestuosa construcció que no podrà ser descarregada fins l’any següent.
A l’hora de dinar, cap a casa. La prole és nombrosa, i les dones de can Baqués han preparat un suculent menjar de Festa Major pels castellers de la nissaga, que són el pare i quatre germans. Vermut amb escopinyes, canelons i pollastre, permeten agafar forces per a la tarda.
No es pot anar a processó i repicar campanes. La tonada constant i metàl·lica que acompanya avui la principal sortida dels balls no era tal el 1979. En Ricard, casteller, però també home de parròquia, acompanya el sant amb la resta dels balls durant la processó, dirigint la colla en respectuoses files de tres o de quatre. Lluny queda aquell 1971 en què els mateixos castellers van haver de portar el patró, deixant-lo a terra cada cop que tocava pujar... I en arribar a la plaça de l’Ajuntament, no hi ha ballada: hi ha castells.
En Ricard se’n va cap a casa. Després de Sant Bartomeu sempre s’agafa uns dies lliures per gaudir dels seus. No entra, per tant, en les numantines discussions sobre la Festa. Ni creu en els sistemes massa regulats, ni s’hi troba a gust en reunions amb massa gent. Durant la dècada anterior, ha estat només un any membre de la Comissió de Festa Major, i també fundador de l’Agrupació de Balls Populars, nascuda l’any abans. Un cop feta la feina, però, se n’allunya per mirar-s’ho des de la discreció. N’és el soci número 2.

Joan Tutusaus