Antoni Mirabent, l’experiència és un grauDinar de Festa Major de l’any 1959. Mentre bona part dels sitgetans paeix l’àpat i viu una ineludible reunió familiar tot comentant les anècdotes de la Festa, hi ha a qui les obligacions professionals, tampoc en un dia tan assenyalat, li permeten prendre les postres. “Recordo les festes majors sense parar ni un moment a casa, no havia acabat de fer el café i ja tornava a ser a l’Ajuntament, al Prado, al Retiro, allà on toqués”. Per a l’Antoni Mirabent aquest és un dels records recurrents de qui ha passat 40 anys de la seva vida estretament vinculat a totes i cadascuna de les celebracions importants que han vist com Sitges es convertia dia a dia, en una vila una mica més coneguda.
Repassar qualsevol Festa Major amb en Toni suposa el privilegi de conèixer més de prop tots aquells ingredients secrets que mai apareixen en cap programa oficial. “Jo em passava el dia pendent que tot es desenvolupés tal i com estava previst, especialment tot allò relacionat amb el protocol de les processons, dels actes més importants…”. No són anys de canvis gaire representatius en el calendari d’actes de les festes de Sant Bartomeu, però el final de la dècada dels 50 marca, sense possibilitat de fer marxa enrera, un nou cicle especialment important en la història de Sitges. “En aquells anys, totes les famílies de la colònia –com popularment se les anomena entre els sitgetans–, comencen a conviure amb els turistes que passaven les vacances aquí”, recorda en Toni.
L’inici de la dècada dels 60 marca el primer gran boom del turisme de sol i platja. Evidentment encara no existeix cap sistema informatitzat de registre de visitants, però a Sitges es comença a treballar amb les primeres estadístiques de turistes, i els qui manen ja aprofiten la Festa Major per poder presumir de la quantitat d’estrangers que decideixen que sigui Sitges el lloc escollit per passar les vacances. En Toni explica com els guàrdies es dediquen a fer llistats de totes les matrícules de cotxes estrangers que circulen pel poble. “Està clar que no eren dades del tot precises, però ens donaven molta informació de la gent que ens visitava”.
I està clar que els presidents de les comissions de festes de l’època no viuen d’esquena a aquesta realitat. La Festa Major ja no és només una celebració per a la gent del poble i els visitants ocasionals de les viles de les comarques veïnes. Ara ve molta més gent a Sitges, fet que cal aprofitar com sigui. “Es va decidir que es crearien diverses comissions per recaptar fons per la festa”, explica en Toni. “Hi havia qui s’encarregava dels propietaris de les cases de Terramar, d’altres com sempre de la gent del poble i d’altres, aquests nous, que tenien com a missió aconseguir la col·laboració econòmica dels estiuejants, que en aquella època repetien destí, estiu rera estiu”. Amb aquesta pràctica l’Antoni Mirabent no oblida com fins i tot hi va haver algun any de superàvit que, “ja ens servia per pagar les despeses de Santa Tecla”, una celebració que amb el pas del temps no ha perdut la virtut de ser molt més tranquil·la i íntima per als sitgetans.
Amb el pas dels anys 60 el creixement i la consolidació del turisme com a sector econòmic emergent corre un camí ascendent en paral·lel a les primeres revolucions socials del país. Els temps canvien i els protocols de les celebracions del calendari festiu de Sitges no són alienes a aquestes transformacions. Qui pot presumir d’haver treballat estretament amb 14 alcaldes diferents posseeix sens dubte una radiografia clara de com han viscut els mandataris locals la Festa Major. “La veritat és que tots els alcaldes van ser sempre molt col·laboradors i comprensius amb les pautes de la festa”, explica en Toni sense dubtar ni un instant. “Recordo quan, conjuntament amb el senyor rector, es va acordar que no era necessari que les autoritats municipals participessin a totes les processons vinculades a celebracions religioses. Totes menys la Festa Major! A aquesta processó no hi ha faltat mai la representació política!”.
Però d’entre tots els records que, en un percentatge molt elevat, s’ha encarregat de robar gelosament l’activitat professional, l’Antoni Mirabent també és capaç d’extreure per les escletxes de la memòria més llunyana, les vivències estrictaments personals, les que s’escapen dels compromisos professionals, dels tràfecs, aquelles de goig fora de la feina que, en aquest cas i també sense dubtar, a més de la família van lligades a les sardanes. Els ulls, malgrat el pas del temps, continuen brillant quan evoca una imatge dels primers records d’infantesa. És l’any 1935 i un nen petit tot just arribat de Cuba amb la seva família, sent i veu per primera vegada les sardanes. “Em va captivar la música… veure a aquella gent agafada de les mans ballant”. Una seducció que no ha fet més que créixer amb el pas dels anys. “M’agraden els gegants, el drac, tot el folklore… però les sardanes sempre ocupen un lloc especial”.
Retines que conserven la imatge de la primera sardana, dels desafortunats anys de Guerra Civil, de la lenta recuperació posterior, les primeres activitats professionals a l’Ajuntament, els turistes, la Transició, el primer Ajuntament democràtic… tot es pot cosir, si es vol, amb l’únic fil de Festa Major. “Ara encara la visc i la continuaré gaudint tan bé com pugui”.
Mònica Gallardo
