Samuel Barrachina, el viatjant de gralles
Tot i la imminent arribada del turisme de masses, les conseqüències de la postguerra encara castiguen els 8.000 i escaig habitants de Sitges que conviuen amb escassetats de tot tipus, racionament i estraperlo. Els rellotges són gairebé inútils en una època on el ritme diari és imposat per les sirenes de Can Benazet i de Can Termes. El barri del Poble Sec comença a ensenyar la seva inicial fesomia urbana i la Unió Esportiva Sitges tan sols duu tres anys fent-li el salt al camp de la Ribera en favor d’un nou emplaçament situat en un cul de món: Aiguadolç. Les restriccions elèctriques conformen el pa de cada dia de la vida sitgetana i, a manca de neveres, la fàbrica de gel del carrer Espalter funciona sense descans per a proveir mariners, hostaleria i particulars, especialment en èpoques properes a la inel·ludible cita amb la diada del Sant Patró.
Bona part d’aquest gel servirà per a refrescar “El mejor champaña” i el moscatell autòcton que s’anuncien, en primera i darrera plana, al programa oficial d’actes on la secció publicitària absorbeix la porció més notable de la seva extensió. Els gegants, a manca de 6 anys per a l’estrena dels clàssics dissenys de vestuari d’Artur Carbonell, els cabeçuts, el drac, els diables, els bastons, els cercolets, els pastorets i la moixiganga, configuren la corrua folklòrica de la Festa Major de 1949. En l’enyor resten l’intent fracassat d’Àliga, esbotzada pels primers petards, i el ball de les gitanes, aleshores representat íntegrament per homes. L’editorial del setmanari local es mostra d’allò més crític al reproduir un text, de fa tot just un any, en què s’alerta del sentit –religiós– desvirtuat de la Processó Cívica. Tampoc no se salva de les crítiques periodístiques el repertori inapropiat dels grallers. Malgrat aquestes puntualitzacions, la festa segueix ponderant generosament les celebracions litúrgiques i la part religiosa de les processons. Sense anar més lluny, aquest 23 d’agost d’ara fa 60 anys veu l’estrena dels dos tabernacles de Sant Bartomeu i Santa Tecla.
Des de la modèstia i la senzillesa que el caracteritza, en Samuel Barrachina, acomodat en el petit oasi paradisíac que esdevé l’entorn del jardí de l’Hospital de Sant Joan Baptista, espècie de bombolla aïllada del vertiginós ritme quotidià d’avui, ens parla dels seus records més entranyables vers una Festa Major de la qual el seu pare n’era el president de la Comissió. L’acceptació d’aquest càrrec, sovint tan controvertit, no va suposar cap inconvenient per a Barrachina, ja que “li agradaven les festes, els gegants i, sobretot, portar la banda”. El repte més difícil amb que es topava era trobar balladors. Els possibles dansaires consideraven que “els altres es divertien i no estaven disposats a divertir-los de franc”.
Tampoc era una empresa assequible cercar els músics cabdals de la festa. “Veient que faltaven grallers, anava a recórrer pobles amb el cotxe d’en Matas. Amb el temps, va anar trobant gralles i grallers i d’aquesta manera es va convertir en un dels promotors de l’Escola de Grallers”, nascuda tres anys més tard. Amb els recursos humans sota control, calia vetllar la vessant econòmica i per això, “abans de la Festa Major, anava a veure a tots els estiuejants i els hi demanava quartos”. No cal dir que les súpliques, amb major o menor mesura, s’acabaven satisfent. També era important està ben escortat per eficients i entusiastes companys de Comissió a qui poder delegar competències. Per exemple, “de fer l’encàrrec del Castell de Foc se’n cuidava el senyor Quingles, propietari de l’Estrella, i conforme l’anaven tirant ho anava apuntant. Si alguna vegada s’havien descuidat alguna cosa, anava cap el pirotècnic i li feia posar!”. Efectivament, s’havien de tenir grans dosis d’humor per a controlar tots els coets d’un espectacle pirotècnic i, ja se sap, el president no arriba a tot.
Després d’entregar els bóns de queviures –carn, pa i arròs– a les famílies més necessitades i de viure la sisena Entrada de Grallers de la història, a les 2 en punt del migdia, en Samuel Barrachina s’encarrega d’encendre els morterets “amb una gran il·lusió”. Mentrestant, al Cap de la Vila es dispara una sorollosa traca i, per darrer cop, es produeix, en aquests instants tan emotius, l’absència musical de les dues sardanes més “festamajorenques”. A partir de l’any següent, aquestes acompanyarien l’esclat de la festa. Al vespre, des de la casa pairal del carrer Sant Pere, surt la processó cívica. En els instants previs, la llar era envaïda per familiars, amics i autoritats. En Samuel treu ferro a la solemnitat del moment: “Abans de la processó venien les autoritats i saludaven a la meva mare. Allà a casa teníem un pati gran, amb una taula de marbre on hi cabien 24 persones. No hi faltava res, des dels pastissos, i la beguda, fins els havans. Era molt ben fet, però molt normal”.
En Samuel també recorda la síndria que menjava, junt amb tota la família, acabat el castell de focs; o l’esplèndid dinar de Festa Major, amb el gall d’indi més gros del mercat de Vilafranca; o l’hora en què picaven a la porta de casa els caps de colla en ple Llevant de taula. De totes maneres, posats a escollir un record que encara el fa vibrar, aquest és, sens dubte, la matinal. “La matinal era preciosa, si hagués estat dona, hagués fet com la meva, anar a darrera a seguir-la. Veure els nois que repartien flors a les noies estimades era molt bonic. D’alguna manera era convivència”. Sí senyor, convivència, un valor que mai no hauríem d’arraconar.
Bona part d’aquest gel servirà per a refrescar “El mejor champaña” i el moscatell autòcton que s’anuncien, en primera i darrera plana, al programa oficial d’actes on la secció publicitària absorbeix la porció més notable de la seva extensió. Els gegants, a manca de 6 anys per a l’estrena dels clàssics dissenys de vestuari d’Artur Carbonell, els cabeçuts, el drac, els diables, els bastons, els cercolets, els pastorets i la moixiganga, configuren la corrua folklòrica de la Festa Major de 1949. En l’enyor resten l’intent fracassat d’Àliga, esbotzada pels primers petards, i el ball de les gitanes, aleshores representat íntegrament per homes. L’editorial del setmanari local es mostra d’allò més crític al reproduir un text, de fa tot just un any, en què s’alerta del sentit –religiós– desvirtuat de la Processó Cívica. Tampoc no se salva de les crítiques periodístiques el repertori inapropiat dels grallers. Malgrat aquestes puntualitzacions, la festa segueix ponderant generosament les celebracions litúrgiques i la part religiosa de les processons. Sense anar més lluny, aquest 23 d’agost d’ara fa 60 anys veu l’estrena dels dos tabernacles de Sant Bartomeu i Santa Tecla.
Des de la modèstia i la senzillesa que el caracteritza, en Samuel Barrachina, acomodat en el petit oasi paradisíac que esdevé l’entorn del jardí de l’Hospital de Sant Joan Baptista, espècie de bombolla aïllada del vertiginós ritme quotidià d’avui, ens parla dels seus records més entranyables vers una Festa Major de la qual el seu pare n’era el president de la Comissió. L’acceptació d’aquest càrrec, sovint tan controvertit, no va suposar cap inconvenient per a Barrachina, ja que “li agradaven les festes, els gegants i, sobretot, portar la banda”. El repte més difícil amb que es topava era trobar balladors. Els possibles dansaires consideraven que “els altres es divertien i no estaven disposats a divertir-los de franc”.
Tampoc era una empresa assequible cercar els músics cabdals de la festa. “Veient que faltaven grallers, anava a recórrer pobles amb el cotxe d’en Matas. Amb el temps, va anar trobant gralles i grallers i d’aquesta manera es va convertir en un dels promotors de l’Escola de Grallers”, nascuda tres anys més tard. Amb els recursos humans sota control, calia vetllar la vessant econòmica i per això, “abans de la Festa Major, anava a veure a tots els estiuejants i els hi demanava quartos”. No cal dir que les súpliques, amb major o menor mesura, s’acabaven satisfent. També era important està ben escortat per eficients i entusiastes companys de Comissió a qui poder delegar competències. Per exemple, “de fer l’encàrrec del Castell de Foc se’n cuidava el senyor Quingles, propietari de l’Estrella, i conforme l’anaven tirant ho anava apuntant. Si alguna vegada s’havien descuidat alguna cosa, anava cap el pirotècnic i li feia posar!”. Efectivament, s’havien de tenir grans dosis d’humor per a controlar tots els coets d’un espectacle pirotècnic i, ja se sap, el president no arriba a tot.
Després d’entregar els bóns de queviures –carn, pa i arròs– a les famílies més necessitades i de viure la sisena Entrada de Grallers de la història, a les 2 en punt del migdia, en Samuel Barrachina s’encarrega d’encendre els morterets “amb una gran il·lusió”. Mentrestant, al Cap de la Vila es dispara una sorollosa traca i, per darrer cop, es produeix, en aquests instants tan emotius, l’absència musical de les dues sardanes més “festamajorenques”. A partir de l’any següent, aquestes acompanyarien l’esclat de la festa. Al vespre, des de la casa pairal del carrer Sant Pere, surt la processó cívica. En els instants previs, la llar era envaïda per familiars, amics i autoritats. En Samuel treu ferro a la solemnitat del moment: “Abans de la processó venien les autoritats i saludaven a la meva mare. Allà a casa teníem un pati gran, amb una taula de marbre on hi cabien 24 persones. No hi faltava res, des dels pastissos, i la beguda, fins els havans. Era molt ben fet, però molt normal”.
En Samuel també recorda la síndria que menjava, junt amb tota la família, acabat el castell de focs; o l’esplèndid dinar de Festa Major, amb el gall d’indi més gros del mercat de Vilafranca; o l’hora en què picaven a la porta de casa els caps de colla en ple Llevant de taula. De totes maneres, posats a escollir un record que encara el fa vibrar, aquest és, sens dubte, la matinal. “La matinal era preciosa, si hagués estat dona, hagués fet com la meva, anar a darrera a seguir-la. Veure els nois que repartien flors a les noies estimades era molt bonic. D’alguna manera era convivència”. Sí senyor, convivència, un valor que mai no hauríem d’arraconar.
Marc Hill i Gumà
