Josep M. Soler, l'encant de la discreció
Després de tres anys de guerra, el 22 de gener de 1939 Sitges és ocupada per les tropes franquistes. Aquest record és el que condiciona la Festa Major d’aquell any i tota una època. En Josep M. Soler i Soler, en Josep de L’Eco, desgrana els records d’un jove de 18 anys. “Estàvem dinant i menjàvem llenties, i vam sentir soroll. Com que teníem les claus de l’oficina de telègrafs on jo treballava hi vaig anar, vaig pujar al terrat i del Vinyet ençà tot eren soldats, tancs i tot el que vulguis. Quan vaig baixar a fora vaig topar amb tres soldats i un alferes; van venir a casa i els vam donar moscatell. Després vaig anar a buscar l’Isidro Marcet i vam anar a la Fragata. Tot era ple de soldats d’en Franco que descansaven i vam parlar amb ells. Cantaven cançons contra la Passionària… Els soldats franquistes anaven a perseguir els republicans que havien marxat muntanyes amunt. Havíem sentit a dir que bombardejarien Sitges i que ‘es una lástima que tengamos que bombardear un pueblo tan bonito’…”. El mateix dia es constitueix la Comissió Gestora, òrgan que oficialitza l’estructura política i administrativa del nou règim.: “El mateix dia 22 al bar del Cau Ferrat, a can Cuca, van fer alcalde a l’Isidoro Cartró i al meu pare el van fer fiscal”.
Les penúries no impedeixen que els sitgetans vulguin celebrar la Festa Major després de tres anys de silenci de gralles i carretilles, i l’alcalde Cartró crea la Comissió de Festes per organtizar la Festa Major. “Hi havia ganes de fer una vida normal. La gent es va fer càrrec del desastre que havia viscut. Els qui havien perdut familiars a la guerra ho patien molt. La gent respirava, però no tothom respirava prou bé, perquè n’hi havia que tenien por”.
Per als més grans són dies agredolços; per als joves són de retrobament. En Josep i la seva colla d’amics l’esperen amb més il·lusió que mai: “És clar, que l’enyoràvem! Érem tota la colla: l’Isidro Marcet, en Manel Carbonell, l’Enric Hill, en Magí Olivella, en Josep Planes [i Izàbal], germà d’en Ramon, l’Albert Nadal…”. Per als més menuts és una novetat i tot són ulls, orelles, corredisses.
El programa d’actes inclou esdeveniments fruit de les circumstàncies, com la mostra d’art a Maricel amb els quadres del Greco de Sant Pere i la Magdalena Penitent, recuperats de fa poc i retornats al Cau Ferrat; el canvi de noms dels carrers i places adaptats a la voluntat del nou règim, amb el General Mola, l’avinguda Navarra, Zumalacárregui, José Antonio Primo de Rivera, Generalísimo i Calvo Sotelo, entre d’altres, i la col·locació de plaques de Fill Predilecte al Saló de sessions en record de Josep Soler i Cartró, Emerencià Roig i Raventós i Antoni Canals i Porta.
El 23 d’agost a les 2 de la tarda, els 21 morterets de la vigília se senten sense el repic de les campanes perquè han estat foses durant la guerra, i surten de nou els gegants, els nans, el drac, els diables, dues colles de bastons, pastorets, cercolets i moixiganga i encara l’endemà s’hi ajunten els Xiquets de Valls, la colla reunificada pel nou Ajuntament de Valls que ajunta en una mateixa formació els antics membres de la Nova i la Vella per evitar divisions. La Processó Cívica s’inicia al carrer Parellades, des del Patronat d’Acció Social Catòlica, acompanyant la Bandera de Sant Bartomeu i el tabernacle amb el Sant, salvat de la crema de la guerra gràcies a un estratagema de la família Robert, que havia lliurat una altra imatge als revolucionaris en lloc de la del Patró de la Vila. L’endemà, després de la processó de Sant Bartomeu, la imatge roman a l’església parroquial.
Des de 1936 fins la fi de la guerra, a Sitges, en Josep no ha entrat a la parròquia. “Durant la guerra l’havien fet servir de magatzem, però jo no hi vaig entrar, no em venia de gust. L’any 39 es veia trista. De seguida van posar els altars, que els havien desmuntat i els havien portat a Maricel. Ho havia fet en Daví [Jaume Daví], ajudat per en Genís [Antonet Muntané], que tenia les claus de Maricel”. Les vivències de Festa Major d’en Josep de l’Eco l’any 39 s’entremesclen amb les de la immediata postguerra estretament vinculades a l’església. “En Franco va prohibir la Federació de Joves Cristians, que n’érem tots, i ens vam fer d’Acció Social Catòlica, que feia la mateixa feina… Fèiem d’arregladors de processons i portàvem els tabernacles, el de Sant Bartomeu. Davallada avall en guardo una foto amb en Rafael Marcet i en Josep Almirall i Andreu… Cada any sortíem. Érem deu o dotze i féiem torns. El que també féiem era manxar l’orgue perquè pogués tocar, perquè hi havia restriccions d’electricitat. ¿Balls, dius? No, de balls no en féiem. Tots dintre la Parròquia, amb mossèn Godayol”.
Aquella Festa Major de represa i sense campanes en que “…esperava els diables amb els versos, els coets, el castell de foc…” marca la successió de totes les altres que en Josep ha viscut. La gestualitat del franquisme, la salutació amb el braç dret alçat és una de les imatges que més impressionen dels records gràfics de la Festa Major de 1939. El contrast amb el pas impertèrrit i solemne dels gegants simbolitza una època. Malgrat la repressió de la llengua catalana, “els versos dels diables, dels pastorets, dels cercolets eren en català. I els goigs de Sant Bartomeu, també. Mai en castellà”.
Llavors, i ara, li agraden tant els gegants com els diables. “On es viu més la Festa Major és enmig dels diables amb el foc. El foc és el que ha de ser més Festa Major. Sense foc no n’hi ha, el foc és imprescindible. Això ja ho vaig escriure fa un parell d’anys. Però el més bonic de la Festa Major és tot el conjunt. És Sitges”.
Les penúries no impedeixen que els sitgetans vulguin celebrar la Festa Major després de tres anys de silenci de gralles i carretilles, i l’alcalde Cartró crea la Comissió de Festes per organtizar la Festa Major. “Hi havia ganes de fer una vida normal. La gent es va fer càrrec del desastre que havia viscut. Els qui havien perdut familiars a la guerra ho patien molt. La gent respirava, però no tothom respirava prou bé, perquè n’hi havia que tenien por”.
Per als més grans són dies agredolços; per als joves són de retrobament. En Josep i la seva colla d’amics l’esperen amb més il·lusió que mai: “És clar, que l’enyoràvem! Érem tota la colla: l’Isidro Marcet, en Manel Carbonell, l’Enric Hill, en Magí Olivella, en Josep Planes [i Izàbal], germà d’en Ramon, l’Albert Nadal…”. Per als més menuts és una novetat i tot són ulls, orelles, corredisses.
El programa d’actes inclou esdeveniments fruit de les circumstàncies, com la mostra d’art a Maricel amb els quadres del Greco de Sant Pere i la Magdalena Penitent, recuperats de fa poc i retornats al Cau Ferrat; el canvi de noms dels carrers i places adaptats a la voluntat del nou règim, amb el General Mola, l’avinguda Navarra, Zumalacárregui, José Antonio Primo de Rivera, Generalísimo i Calvo Sotelo, entre d’altres, i la col·locació de plaques de Fill Predilecte al Saló de sessions en record de Josep Soler i Cartró, Emerencià Roig i Raventós i Antoni Canals i Porta.
El 23 d’agost a les 2 de la tarda, els 21 morterets de la vigília se senten sense el repic de les campanes perquè han estat foses durant la guerra, i surten de nou els gegants, els nans, el drac, els diables, dues colles de bastons, pastorets, cercolets i moixiganga i encara l’endemà s’hi ajunten els Xiquets de Valls, la colla reunificada pel nou Ajuntament de Valls que ajunta en una mateixa formació els antics membres de la Nova i la Vella per evitar divisions. La Processó Cívica s’inicia al carrer Parellades, des del Patronat d’Acció Social Catòlica, acompanyant la Bandera de Sant Bartomeu i el tabernacle amb el Sant, salvat de la crema de la guerra gràcies a un estratagema de la família Robert, que havia lliurat una altra imatge als revolucionaris en lloc de la del Patró de la Vila. L’endemà, després de la processó de Sant Bartomeu, la imatge roman a l’església parroquial.
Des de 1936 fins la fi de la guerra, a Sitges, en Josep no ha entrat a la parròquia. “Durant la guerra l’havien fet servir de magatzem, però jo no hi vaig entrar, no em venia de gust. L’any 39 es veia trista. De seguida van posar els altars, que els havien desmuntat i els havien portat a Maricel. Ho havia fet en Daví [Jaume Daví], ajudat per en Genís [Antonet Muntané], que tenia les claus de Maricel”. Les vivències de Festa Major d’en Josep de l’Eco l’any 39 s’entremesclen amb les de la immediata postguerra estretament vinculades a l’església. “En Franco va prohibir la Federació de Joves Cristians, que n’érem tots, i ens vam fer d’Acció Social Catòlica, que feia la mateixa feina… Fèiem d’arregladors de processons i portàvem els tabernacles, el de Sant Bartomeu. Davallada avall en guardo una foto amb en Rafael Marcet i en Josep Almirall i Andreu… Cada any sortíem. Érem deu o dotze i féiem torns. El que també féiem era manxar l’orgue perquè pogués tocar, perquè hi havia restriccions d’electricitat. ¿Balls, dius? No, de balls no en féiem. Tots dintre la Parròquia, amb mossèn Godayol”.
Aquella Festa Major de represa i sense campanes en que “…esperava els diables amb els versos, els coets, el castell de foc…” marca la successió de totes les altres que en Josep ha viscut. La gestualitat del franquisme, la salutació amb el braç dret alçat és una de les imatges que més impressionen dels records gràfics de la Festa Major de 1939. El contrast amb el pas impertèrrit i solemne dels gegants simbolitza una època. Malgrat la repressió de la llengua catalana, “els versos dels diables, dels pastorets, dels cercolets eren en català. I els goigs de Sant Bartomeu, també. Mai en castellà”.
Llavors, i ara, li agraden tant els gegants com els diables. “On es viu més la Festa Major és enmig dels diables amb el foc. El foc és el que ha de ser més Festa Major. Sense foc no n’hi ha, el foc és imprescindible. Això ja ho vaig escriure fa un parell d’anys. Però el més bonic de la Festa Major és tot el conjunt. És Sitges”.
Vinyet Panyella
