La memòria prodigiosa
23 d’agost de 1929, vigília de Sant Bartomeu. Falten poc més de deu minuts per a les 2 de la tarda. Una noieta d’11 anys tanca amb cura la porta de casa seva i puja el carrer de Sant Pere d’una corredissa. A la cantonada de les Parellades ja l’està esperant una colla d’amigues, deleroses com ella de sentir el tritlleig de campanes i la salva de morterets que anunciaran, un any més, el començament de la Festa Major. Rialleres i emocionades, les noies deixen enrere el Cap de la Vila i enfilen el carrer Major en direcció a la plaça de l’Ajuntament, on els gegants, el drac i els balls populars ja deuen estar a punt per sortir...
Han transcorregut vuit dècades i aquella noieta d’onze anys és avui dia una nonagenària de tarannà bonhomiós i memòria prodigiosa. Com si tot plegat hagués passat ahir, la Carme Barrachina va esgranant, un a un, els diferents records que guarda de les festes majors que va veure i viure durant la seva infantesa i primera joventut, entre les acaballes dels anys vint i l’esclat de la guerra civil. Els ulls li brillen quan parla d’aquella època. “En gaudíem molt, de la Festa Major. Des que acabava l’escola i començaven les vacances estiuenques, les meves amigues i jo comptàvem els dies que faltaven perquè arribés. La Festa Major era la nostra alegria. No teníem res més”.
El Sitges d’aleshores és molt diferent de l’actual. “Era més petit i no hi havia gairebé cotxes”, precisa la Carme. La rutina marca el quefer quotidià de petits i grans. “Cada nit, després de sopar, els veïns de les cases sortien al carrer. Mentre els grans xerraven, les nenes jugàvem a saltar la corda”. Les vacances són privatives d’un petit grup privilegiat que, a Sitges, té els seus punts de reunió al Pavelló de Mar i al Casino Platja d’Or. Els estiuejants, “els de la colònia” –com els anomena la gent del poble– no són un fenomen nou. La construcció dels primers xalets de Terramar, a finals de la dècada anterior, ha suposat el desvetllament d’un nou Sitges que no té res a veure amb el de la fabricació del calçat.
El 1929, el projecte de ciutat-jardí somiat inicialment per Francesc Armengol se n’ha anat en orris. Les obres de l’hotel Terramar Palace estan aturades des de fa temps i l’edifici sembla un fantasma de ciment enmig del no-res. La Carme encara recorda les tardes xafogoses d’estiu d’aquells últims anys vint. “Amb les amigues recorríem el Passeig Marítim. En arribar al final de tot, l’exclamació d’alguna d’elles sempre era la mateixa: ‘Que no l’acabaran mai, aquest hotel?’”.
Malgrat tot, i gràcies a l’emprenedora actuació de la Societat d’Atracció de Forasters, a partir de 1928 Sitges esdevé un dels principals indrets d’interès turístic de tota la costa catalana. La implantació de l’eslògan “Sitges. Platja d’Or”, el 1930, i la creació de l’Oficina d’Informació Turística, el 1934, són dues fites cabdals en aquest sentit. És l’època en què a Sitges s’hostatgen el boxador Max Schmeling i l’actor Douglas Fairbanks. “A l’Schmeling l’anàvem a veure com s’entrenava”.
A banda de passejar, no hi ha gaire diversions més. “Anàvem a banyar, matí i tarda, i també a berenar al Royal, on hi havia uns panets marroquins boníssims. I quan feien ball al Prado, els més petits, com que no podíem baixar a la pista, ballàvem darrere de les llotges”.
Aquesta monotonia es trenca a partir del 23 d’agost al migdia. “Les meves amigues i jo agafàvem el programa i anàvem d’una banda a l’altra per no perdre’ns cap acte. Constantment llegíem el programa per por que no se’ns escapés alguna cosa. Estàvem tothora al carrer; a casa, quasi no hi posàvem els peus”. A banda de comprendre els actes oficials, el programa de 1929 és ple d’activitats esportives: curses de bicicletes, salts de palanca a la Punta, partits de golf, matxs de futbol, curses d’atletisme i fins i tot una gimcana automobilística. Aquesta afició per l’esport en les seves diverses manifestacions és un fenòmen que es dóna arreu de Catalunya, on al llarg del primer terç del segle XX sorgeixen tota mena d’associacions, entitats i clubs.
De tots els actes de les festes majors d’aquella època, la Carme recorda especialment el castell de focs artificials de la nit del 23 d’agost. “El vèiem sempre asseguts a la sorra. Era molt més curt que ara, però venia a veure’l gent de tota la comarca. El Pavelló de Mar sempre era ple d’estiuejants, que aplaudien el castell de focs. Encara recordo quan, al cap de pocs anys, es va cremar el Pavelló”.
I després del castell de focs, tota la família es congrega a casa, al carrer de Sant Pere, on grans i petits es refresquen amb un bon tall de síndria que fa hores que reposa dins d’un cubell d’aigua gelada. “Érem sempre una bona colla, perquè al meu pare, en Samuel Barrachina, li agradava molt convidar als amics a menjar síndria. Allà ens assèiem en una gran taula rodona que hi havia al pati”. I encara afegeix: “Avui la síndria me la menjo a la terrassa d’aquí casa mentre veig el castell de focs”.
“També era molt maca la matinal, amb els brecs i les cavalleries de can Gori Mirabent i de can Tomàs Matas. En aquella època els nards ja eren la flor de la Festa Major”. Després tenia lloc el solemne Ofici i, a la sortida, els concerts vermut, el dinar i els cafès concert. “A la processó de Sant Bartomeu hi anava una gentada”.
La Festa Major marca el final de l’estiu, ja que una setmana després comencen les classes. La Carme resumeix l’alegria de viure d’aquells anys amb una frase reveladora: “No ens feia por res, però després va venir la guerra civil i tot va canviar”.
Han transcorregut vuit dècades i aquella noieta d’onze anys és avui dia una nonagenària de tarannà bonhomiós i memòria prodigiosa. Com si tot plegat hagués passat ahir, la Carme Barrachina va esgranant, un a un, els diferents records que guarda de les festes majors que va veure i viure durant la seva infantesa i primera joventut, entre les acaballes dels anys vint i l’esclat de la guerra civil. Els ulls li brillen quan parla d’aquella època. “En gaudíem molt, de la Festa Major. Des que acabava l’escola i començaven les vacances estiuenques, les meves amigues i jo comptàvem els dies que faltaven perquè arribés. La Festa Major era la nostra alegria. No teníem res més”.
El Sitges d’aleshores és molt diferent de l’actual. “Era més petit i no hi havia gairebé cotxes”, precisa la Carme. La rutina marca el quefer quotidià de petits i grans. “Cada nit, després de sopar, els veïns de les cases sortien al carrer. Mentre els grans xerraven, les nenes jugàvem a saltar la corda”. Les vacances són privatives d’un petit grup privilegiat que, a Sitges, té els seus punts de reunió al Pavelló de Mar i al Casino Platja d’Or. Els estiuejants, “els de la colònia” –com els anomena la gent del poble– no són un fenomen nou. La construcció dels primers xalets de Terramar, a finals de la dècada anterior, ha suposat el desvetllament d’un nou Sitges que no té res a veure amb el de la fabricació del calçat.
El 1929, el projecte de ciutat-jardí somiat inicialment per Francesc Armengol se n’ha anat en orris. Les obres de l’hotel Terramar Palace estan aturades des de fa temps i l’edifici sembla un fantasma de ciment enmig del no-res. La Carme encara recorda les tardes xafogoses d’estiu d’aquells últims anys vint. “Amb les amigues recorríem el Passeig Marítim. En arribar al final de tot, l’exclamació d’alguna d’elles sempre era la mateixa: ‘Que no l’acabaran mai, aquest hotel?’”.
Malgrat tot, i gràcies a l’emprenedora actuació de la Societat d’Atracció de Forasters, a partir de 1928 Sitges esdevé un dels principals indrets d’interès turístic de tota la costa catalana. La implantació de l’eslògan “Sitges. Platja d’Or”, el 1930, i la creació de l’Oficina d’Informació Turística, el 1934, són dues fites cabdals en aquest sentit. És l’època en què a Sitges s’hostatgen el boxador Max Schmeling i l’actor Douglas Fairbanks. “A l’Schmeling l’anàvem a veure com s’entrenava”.
A banda de passejar, no hi ha gaire diversions més. “Anàvem a banyar, matí i tarda, i també a berenar al Royal, on hi havia uns panets marroquins boníssims. I quan feien ball al Prado, els més petits, com que no podíem baixar a la pista, ballàvem darrere de les llotges”.
Aquesta monotonia es trenca a partir del 23 d’agost al migdia. “Les meves amigues i jo agafàvem el programa i anàvem d’una banda a l’altra per no perdre’ns cap acte. Constantment llegíem el programa per por que no se’ns escapés alguna cosa. Estàvem tothora al carrer; a casa, quasi no hi posàvem els peus”. A banda de comprendre els actes oficials, el programa de 1929 és ple d’activitats esportives: curses de bicicletes, salts de palanca a la Punta, partits de golf, matxs de futbol, curses d’atletisme i fins i tot una gimcana automobilística. Aquesta afició per l’esport en les seves diverses manifestacions és un fenòmen que es dóna arreu de Catalunya, on al llarg del primer terç del segle XX sorgeixen tota mena d’associacions, entitats i clubs.
De tots els actes de les festes majors d’aquella època, la Carme recorda especialment el castell de focs artificials de la nit del 23 d’agost. “El vèiem sempre asseguts a la sorra. Era molt més curt que ara, però venia a veure’l gent de tota la comarca. El Pavelló de Mar sempre era ple d’estiuejants, que aplaudien el castell de focs. Encara recordo quan, al cap de pocs anys, es va cremar el Pavelló”.
I després del castell de focs, tota la família es congrega a casa, al carrer de Sant Pere, on grans i petits es refresquen amb un bon tall de síndria que fa hores que reposa dins d’un cubell d’aigua gelada. “Érem sempre una bona colla, perquè al meu pare, en Samuel Barrachina, li agradava molt convidar als amics a menjar síndria. Allà ens assèiem en una gran taula rodona que hi havia al pati”. I encara afegeix: “Avui la síndria me la menjo a la terrassa d’aquí casa mentre veig el castell de focs”.
“També era molt maca la matinal, amb els brecs i les cavalleries de can Gori Mirabent i de can Tomàs Matas. En aquella època els nards ja eren la flor de la Festa Major”. Després tenia lloc el solemne Ofici i, a la sortida, els concerts vermut, el dinar i els cafès concert. “A la processó de Sant Bartomeu hi anava una gentada”.
La Festa Major marca el final de l’estiu, ja que una setmana després comencen les classes. La Carme resumeix l’alegria de viure d’aquells anys amb una frase reveladora: “No ens feia por res, però després va venir la guerra civil i tot va canviar”.
Roland Sierra
