Jofre Vilà, l’imaginari festiu
Massa lluny queda la Festa Major de fa noranta anys, com per a poder apel·lar a la memòria d’alguna sitgetana o sitgetà viu, que fos capaç de recordar les vivències de joventut amb un mínim de detall. Com fer-ho, doncs? Envoltat del personal univers, farcit de programes, estudis, dibuixos, dissenys de vestuari, figures, quadres i demés elements que permeten copsar fins a quin punt l’estudi de les tradicions populars ha mogut la seva vida, en Jofre Vilà accepta la juguesca que li proposa el programa d’enguany, que no és altra que plantejar-li una hipòtesi històrica un pèl agosarada: Com podria haver estat la Festa Major del 1919?.
Val la pena situar-nos en el context històric d’un Sitges de poc més de 3.700 habitants, que havia convertit la manufactura industrial de sabates en el pilar bàsic de l’economia local –fins aleshores basada sobretot en el comerç dels productes de la terra i del mar– i que albirava la nova dècada amb l’ull posat en el turisme. Amb la fàbrica de ciment de Vallcarca a ple rendiment, el 1919 suposa l’inici dels treballs d’urbanització del Vinyet i dels sectors de Santa Margarida i les coves. La ciutat-jardí de Terramar comença a prendre forma de la mà de qui, venint de Sabadell, s’enamora del nostre paisatge. El 19 de novembre del mateix any, Francesc Armengol i Duran rep de l’Ajuntament, presidit per Bonaventura Julià, el títol honorífic de fill adoptiu de Sitges. L’ideòleg de la part més glamurosa de la nostra façana marítima s’arruinarïa en la consecució del seu somni, però ens llegaria una postal encara envejada avui. Armengol morí, paradoxalment, un 23 d’agost del 1931.
Lluny de la vila, el mestre Antoni Català i Vidal estrena el que, amb el pas dels anys, ha esdevingut l’himne de la Festa Major i, per extensió, probablement la melodia amb la qual els sitgetans hem establert el vincle més profund, que es manifesta cada vigília de la festivitat del Sant Patró. És l’1 de novembre del 1919, quan la cobla La Principal de la Bisbal interpreta per primer cop, al Teatre Principal de Girona, La processó de Sant Bartomeu, gràcies a la qual el mestre Català aconsegueix el premi del concurs organitzat per la ciutat del Ter. El 15 de novembre de l’any següent, es va poder escoltar a l’escenari del Prado, i el 1925 el mestre va escriure una versió per a banda, que s’estrena a Barcelona amb tant d’èxit, que el públic entusiasmat força tres bisos. Malgrat tot, haurien de passar uns quants anys, fins al 1950, per a que Sitges institucionalitzés la ballada de les 2 del migdia de la vigília i, amb ella, la presència de La processó de Sant Bartomeu i de La Festa Major d’Enric Morera en el nostre imaginari col·lectiu.
Al 1919 encara havia d’arribar per mar el drac d’Agustí Ferrer Pino i, per les cròniques de l’època, tampoc no sembla que la celebració de la Festa Major aixequi passions comparables a les d’avui, ans al contrari. “Si t’hi fixes –diu en Jofre– els llibres de l’època sobre història de Sitges expliquen ben poques coses sobre la Festa Major. La festa passava sense massa trascendència. Fins després de la guerra, el fet de l’estudi de la tradició no va prendre forma”.
A partir de la crònica exposada en el llibre de Miquel Forns Actes oficials, fets i anècdotes de la Festa Major de Sitges (1853-1996) ens podem fer una idea, mal que sigui somera, del que visqueren els nostres avantpassats de fa 80 anys: “A la corrúa de balls populars –molt completa per cert: gegants, diables, bastons (grans i petits), gitanes, pastorets, cercolets i moixiganga– s’afegiren els Xiquets de Valls, que sortiren en iniciar-se la festa i acompanyaren el consistori sitgetà a l’acte de col·locació de la primera pedra del segon grup de cases barates, i després la mateixa cerimònia als terrenys del que seria el nou escorxador municipal”.
En Jofre s’encarrega d’esborrar qualsevol visió romàntica, bucòlica, nostàlgica o enyoradissa. Una dècada després de la Setmana Tràgica, que obliga a suspendre la Festa Major del 1909, perviuen, encara, dos elements fonamentals per entendre l’escenari on es desenvolupa. Primer: Els seus integrants ballen per necessitat, en el marc d’un entorn social molt polaritzat entre senyors i treballadors. “Des del punt de vista social, només ho pots mirar en el sentit que, per a fer una pela més, sortien a fer el ball. Es ballava per supervivència, per a guanyar calerons. La Festa Major la feien els pobres que anaven a casa dels senyors. Això, automàticament, ja els feia protagonistes d’una mena d’esclavatge, en un escenari on pervivien elements de la lluita de classes: ‘Vaig a ballar perquè em donen alguna cosa’. Per als burgesos, això eren ‘coses del poble’ i, fins i tot, els seus fills s’espantaven de veure segons quins balls, perquè els seus pares no els havien deixat mamar la Festa Major de petits”. I segon: La Festa Major enxampa bona part dels sitgetans en plena quotidianeïtat laboral, i, en conseqüència, amb poques possibilitats de gaudir-la en plenitud, i, per tant, tampoc els dies previs congreguen l’expectació que comença a assolir a partir de la recuperació de la dècada dels 50.
Sigui com sigui, hi ha quelcom que no ha canviat. Marxem amb una reflexió atemporal de butxaca, que ens deixa el nostre interlocutor, mentre comenta la gènesi, l’origen d’allò que movia la Festa Major del 1919, i ha de continuar movent la d’avui. “La festa per la festa no és festa. La festa ha de tenir una motivació. Si la té pel sentit religiós és autèntica, perquè és aquest sentit el que l’ha fet néixer i créixer”.
Val la pena situar-nos en el context històric d’un Sitges de poc més de 3.700 habitants, que havia convertit la manufactura industrial de sabates en el pilar bàsic de l’economia local –fins aleshores basada sobretot en el comerç dels productes de la terra i del mar– i que albirava la nova dècada amb l’ull posat en el turisme. Amb la fàbrica de ciment de Vallcarca a ple rendiment, el 1919 suposa l’inici dels treballs d’urbanització del Vinyet i dels sectors de Santa Margarida i les coves. La ciutat-jardí de Terramar comença a prendre forma de la mà de qui, venint de Sabadell, s’enamora del nostre paisatge. El 19 de novembre del mateix any, Francesc Armengol i Duran rep de l’Ajuntament, presidit per Bonaventura Julià, el títol honorífic de fill adoptiu de Sitges. L’ideòleg de la part més glamurosa de la nostra façana marítima s’arruinarïa en la consecució del seu somni, però ens llegaria una postal encara envejada avui. Armengol morí, paradoxalment, un 23 d’agost del 1931.
Lluny de la vila, el mestre Antoni Català i Vidal estrena el que, amb el pas dels anys, ha esdevingut l’himne de la Festa Major i, per extensió, probablement la melodia amb la qual els sitgetans hem establert el vincle més profund, que es manifesta cada vigília de la festivitat del Sant Patró. És l’1 de novembre del 1919, quan la cobla La Principal de la Bisbal interpreta per primer cop, al Teatre Principal de Girona, La processó de Sant Bartomeu, gràcies a la qual el mestre Català aconsegueix el premi del concurs organitzat per la ciutat del Ter. El 15 de novembre de l’any següent, es va poder escoltar a l’escenari del Prado, i el 1925 el mestre va escriure una versió per a banda, que s’estrena a Barcelona amb tant d’èxit, que el públic entusiasmat força tres bisos. Malgrat tot, haurien de passar uns quants anys, fins al 1950, per a que Sitges institucionalitzés la ballada de les 2 del migdia de la vigília i, amb ella, la presència de La processó de Sant Bartomeu i de La Festa Major d’Enric Morera en el nostre imaginari col·lectiu.
Al 1919 encara havia d’arribar per mar el drac d’Agustí Ferrer Pino i, per les cròniques de l’època, tampoc no sembla que la celebració de la Festa Major aixequi passions comparables a les d’avui, ans al contrari. “Si t’hi fixes –diu en Jofre– els llibres de l’època sobre història de Sitges expliquen ben poques coses sobre la Festa Major. La festa passava sense massa trascendència. Fins després de la guerra, el fet de l’estudi de la tradició no va prendre forma”.
A partir de la crònica exposada en el llibre de Miquel Forns Actes oficials, fets i anècdotes de la Festa Major de Sitges (1853-1996) ens podem fer una idea, mal que sigui somera, del que visqueren els nostres avantpassats de fa 80 anys: “A la corrúa de balls populars –molt completa per cert: gegants, diables, bastons (grans i petits), gitanes, pastorets, cercolets i moixiganga– s’afegiren els Xiquets de Valls, que sortiren en iniciar-se la festa i acompanyaren el consistori sitgetà a l’acte de col·locació de la primera pedra del segon grup de cases barates, i després la mateixa cerimònia als terrenys del que seria el nou escorxador municipal”.
En Jofre s’encarrega d’esborrar qualsevol visió romàntica, bucòlica, nostàlgica o enyoradissa. Una dècada després de la Setmana Tràgica, que obliga a suspendre la Festa Major del 1909, perviuen, encara, dos elements fonamentals per entendre l’escenari on es desenvolupa. Primer: Els seus integrants ballen per necessitat, en el marc d’un entorn social molt polaritzat entre senyors i treballadors. “Des del punt de vista social, només ho pots mirar en el sentit que, per a fer una pela més, sortien a fer el ball. Es ballava per supervivència, per a guanyar calerons. La Festa Major la feien els pobres que anaven a casa dels senyors. Això, automàticament, ja els feia protagonistes d’una mena d’esclavatge, en un escenari on pervivien elements de la lluita de classes: ‘Vaig a ballar perquè em donen alguna cosa’. Per als burgesos, això eren ‘coses del poble’ i, fins i tot, els seus fills s’espantaven de veure segons quins balls, perquè els seus pares no els havien deixat mamar la Festa Major de petits”. I segon: La Festa Major enxampa bona part dels sitgetans en plena quotidianeïtat laboral, i, en conseqüència, amb poques possibilitats de gaudir-la en plenitud, i, per tant, tampoc els dies previs congreguen l’expectació que comença a assolir a partir de la recuperació de la dècada dels 50.
Sigui com sigui, hi ha quelcom que no ha canviat. Marxem amb una reflexió atemporal de butxaca, que ens deixa el nostre interlocutor, mentre comenta la gènesi, l’origen d’allò que movia la Festa Major del 1919, i ha de continuar movent la d’avui. “La festa per la festa no és festa. La festa ha de tenir una motivació. Si la té pel sentit religiós és autèntica, perquè és aquest sentit el que l’ha fet néixer i créixer”.
Vicenç Morando
